Sóc de color taronja

Avui he descobert que sóc  taronja. La meva vida és de color taronja. Em diuen Cristo i us vaig a explicar perquè soc  taronja. Quins són els efects del color taronja? Quines sensacions transmet?. Jo diría que es tracta de l’esprit del canvi, la transició, els estats no permanents, la transformació d’un estat a l’ altre, la barreja, la confusió i al mateix temps la pau mental, l’energia, la revolució i el pas de la vida a la mort….

Vaig caminant per la carretera amb la meva motxilla a les espatlles. El camp és bonic, el blat està alt i groc, els plataners em marquen el camí al costat de la carretera com una línea sinuosa que em porta al meu destí d’avui. Estic molt contenta, perquè com tots els estius vaig a trobar-me amb la meva infància. De fet, jo estic gairebé sempre en un estat d’infància: descobriment, sorpresa, curiositat i innocència són les paraules que estimo més.

Un Audi al mig de la carretera, un home amb camisa de seda blava coberta de taques de color taronja, corbata vermella, en calçotets, sense pantalons, sabates de disseny i ulleres de Prada parla agitadament pel telèfon mòbil. M’aturo. Em parteixo de riure. L’ home penja la trucada i em diu:

“―Escolta, noia, et dono 100 € si m’acompanyes a Barcelona i omples el dipòsit de gasolina. He perdut els pantalons i la cartera i tinc una reunió importantíssima amb un client aquesta tarda.”

Dubto. Estic molt divertida amb la pinta de l’ executiu, penso que podria ser una aventura molt simpàtica anar amb el tipus i descobrir de què va. Però jo també tinc una cita important. Continuo caminant.

“―200 euros.”―escolto al meu darrere. M’aturo una estona i continuo caminant.

“―300 euros.”― Continuo caminant.

“―¿Em pots ajudar?― diu el noi amb la veu desesperada.

Ara sí, m’aturo,  em dono la volta i torno cap a ell. “―Haver començat per aquí.”

Fico la motxilla a la part de darrere del cotxe. Li pregunto com es diu.

“―Sala”― diu l’ executiu estenent-me la mà―”gràcies…”

“―Cristina, bé, Cristo en realitat. És curiós que et fas dir pel cognom. Perquè m’has ofert tants diners? Ha de ser molt important la teva reunió…”―dic jo  una vegada asseguda en el cotxe.

“―Efectivament és un client nou molt important que volem captar per a una campanya de publicitat. Vaig a presentar avui el projecte i si l’accepten seria un gran pas endavant per a la meva empresa.

“―¿A quina hora és la reunió?.”

“―A les quatre. I tu, on vas? Vas cap a Barcelona suposo?.”

“―En realitat no. Jo també tinc una reunió molt important amb els meus amics de l’infancia en un lloc més o meyns a prop d’aquí.”

“―Però has de  venir amb mi fins a Barcelona perquè et pugui pagar la gasolina. Aquest era el tracte!!.”

“―D’acord, aleshores tenim temps suficient per arribar-hi! La meva reunió és demà. Mira, una gasolinera. Vols aturar-t’hi?.”

El Sala gira a la dreta per entrar a la gasolinera i mentre ell omple el dipòsit jo entro a la botiga per comprar alguna cosa per menjar. Somric al caixer i li dic: “―Ara entra el meu company i t’ho paga tot. Puc anar al lavabo?.”

“―Sí clar, està  sortint a l’esquerra.”

Agafo les coses,  surto de la botiga, arrenco a córrer i li crido a Sala, que pengi la mànega del sortidor,

“― ¡De pressa, encén el motor i marxem que no tinc diners!.”

Pujo al cotxe i sortim xiulant mentre el caixer intenta perseguir-nos sortint de la botiga. Una vegada a la carretera en Sala em crida:

“―Estàs com una puta cabra!. Com no m’has dit que no tenies diners? . Quina merda de negoci he fet amb tu. Ara, a sobre, sóc un lladre i un fugitiu! Jo era un tipus normal, sense problemes abans d’avui i ara m’has  complicat les coses!. Tu ets una bala perduda que no té cap responsabilitat més que caminar per la vida com una rodamón, però jo sóc un empresari respectable, amb una família i una vida regulada, entens?. De què vas? Com t’atreveixes a fotre’m d’aquesta manera?.”

“―Ho sento, jo no volia fotre’t la vida, simplement volia ajudar-te a arribar a temps a Barcelona…”―li dic jo amb tristesa.

En Sala es calma una mica i continuem el viatge en silenci. De sobte ens trobem un cotxe creuat en la carretera que ens talla el pas. Dos tipus amb cara de pocs amics en  baixen i amb bats de beisbol ens destrossen els vidres del cotxe i amb una navalla ens punxen les rodes. Pugen al seu cotxe de nou i surten cridant:

“―Això fem aquí amb els lladres, fill de puta!.”

“Em cago en la puta que els va parir!―diu Sala sortint del cotxe i donant una puntada a la porta― I tu, tocacollons. No tens res que dir? Ara què fem? Ara sí que no arribo a Barcelona ni de conya!.”

“―Ho sento!”― dic jo avergonyida.

El Sala em mira sacsejant el cap, sospira i agafa el seu mòbil per fer unes quantes trucades: el RACC, la seva dona, al soci de l’empresa, al client…I tot això nerviós, passejant d’un costat a l’altre del cotxe, amb la jaqueta però sense pantalons. L’estampa és realment divertida i malgrat tot començo a riure a riallades.

“―Et sembla divertit? Tens realment un sentit de l’ humor molt curiòs, noia!.”

“― Ric perquè no havia vist mai un executiu en calçotets, és molt graciòs!.”

El Sala també riu i diu:

“―És veritat, estic una mica ridícul, no?.”

“―Sí, però si vols puc deixar-te uns pantalons. En tinc uns que són bastant amples.”

“―D’acord”― diu el Sala resignat.

Mentre es vesteix li dic:

“―Saps què? Abans deies que jo sóc una rodamons sense cap objectiu a la vida, però no és cert. Jo tinc una gran responsabilitat!.”

El Sala al.lucina i somriu. “―Com, una gran responsabilitat?.”

“―Tens temps i ganes d’escoltar una història?.”

“―Bé, suposo que fins que arribi la grua tenim temps de sobres i aquí no sembla que hi hagi res per matar el temps  mentrestant.”

“―Jo tinc la gran responsabilitat de ser feliç.”

“―Mare meva, això si que és important”―diu en Sala amb ironia.

“―Doncs és massa important perquè un tipus com tu ho entengui.”

“―Està bé, explica-m’ho!.”―diu en Sala asseient-se en el sòl, recolzant-se en el cotxe i convidant-me a fer el mateix.

Agafo la bossa amb les coses que he robat a la benzinera i en dono una birra a en Sala, obro una llauna per a mi, m’assec al seu costat amb una bossa de patates entre les cames i començo a parlar.

―Quan jo era petita i fins als 12 anys vaig anar tots els estius amb els meus pares al poble dels meus avis. Per a mi era el moment més esperat de l’any en el que em trobava amb la meva colla d’amics que no veia la resta de l’any. L’estiu també significava  el temps sense regles, un espai de llibertat que a l’hivern no tenia, sempre marcats pel ritme de la rutina i les obligacions que no et dona cap escletxa per a la improvitsació i poder gaudir plenament de les coses. L’estiu era el temps de les bicicletes, d’anar a la platja, de la cursa per guanyar  el dret d’utilitzar la cabana del bosc en una competició amb la colla dels nois grans que feiem tots els anys al començament de l’estiu, de les escapades nocturnes sense el permis dels pares, de riure i jugar fins a caure rebentats…..tants i tants records…però l’estiu del 84 va ser diferent, va ser l’últim que vam passar tots junts.

―Però no deies que tots els anys us retrobeu els amics d’infància?

―No tots, però no siguis impacient, després ho entendràs…Continuo si vols.

―Sí, clar, ja que has començat…

― Érem quatre: en Xavi, l’Ekaiz, en Roth i jo. Aquet estiu s’hi va afegir un altre noi, en Colo. Xavi era el líder, era un noi de Barcelona, ros amb els ulls blaus, el serrell llarg que li queia sobre la cara, prim i una mica baixet per a la seva edat però amb un somriure que a mi m’agradava molt. L’ Ekaiz i en Roth vivien al poble i encara que les nostres vides no tenien gens en comú érem un grup d’amics molt sòlid. Em sembla que de totes formes l’ Ekaiz sempre  pensava que l’estiu següent no tornaríem. En Roth era una mica retardat,  però era un xicot fidel i molt afectuós que vivia amb la seva avia, una dona que per nosaltres era l’avia de tots perquè sovint berenàvem a la terrassa de casa seva. L’avia d’en Roth era una dona que tenia la virtut de fer-nos somniar i fe volar la nostra imaginació amb les seves històries. Una tarda ens va explicar que la cabana del bosc era màgica, que des que uns nens l’havien construït, el poble no havia sofert cap desgràcia important. Fins i tot durant la Guerra Civil, en què la majoria dels pobles del voltant havien estat arrassats per les bombes dels avions, en el nostre no havia caigut ni una casa, gràcies a que sempre hi havia algú que s’ocupava de mantenir en bon estat la cabana perquè el seu do protector s’estengués pel poble. Aleshores la gent també deia que qui protegia la cabana veia els seus somnis fets realitat. Per això era important també que guanyéssim la cursa per la cabana. En Xavi es va quedar pensatiu i al cap d’una estona va dir amb convicció:” hem de construir un vehicle molt bo i resistent per poder guanyar la carrera, nois”.

Ho tenia molt clar, semblava que li havia vingut al cap un somni molt fort, com una mena de revelació que tenia tanta força que ens va convèncer igualment encara que no sabéssim quina era exactament la seva motivació.

L’endemà havíem quedat per començar a construir el vehicle i en Xavi ens va sorprendre amb la presència d’un nou membre en la coia: en Colo, que d’entrada no va agradar a ‘l Ekaiz però a la resta ens va semblar bé. Jo no sé si els altres tenien una motivació especial per guanyar la cursa però jo sí tenia clar quin era el desig que volia que es fes realitat. A mi m’agradava en Xavi i volia que ell es fixés en mi. En Colo volia fer-se un lloc dins la colia, i era molt simpàtic amb tots i portava coses de casa que la seva mare li preparava cada matí. En tot cas era un noi una mica rar; semblava que fins llavors no havia tingut amics  i s’afanyava molt a caure bé perquè tenia por a ser rebutjat. A poc a poc fins i tot es va guanyar el respecte de l’Ekaiz. L’estiu passava amb la construcció del cotxe, els passejos amb bici les baixades a la platja, on en Xavi no feia més que mirar una noia més gran que ell i de la qual semblava estar enamorat. Ella coquetejava amb ell mentre jo em moria de gelosia. Amb tot això jo m’impacientava cada vegada més pensant en quants dies faltàven perquè se celebrés la cursa i es pogués complir el meu somni si guanyàvem…

El rostre den Sala estava canviant: un somriure es dibuixava en la seva cara i semblava que li venien al pensament els seus propis records d’infància carregats d’emocions senzilles i molt més atractives que la seva vida actual.

―Jo de petit era com en Colo també. No tenia molts amics i tenia dificultat de connectar amb els altres nens perquè era molt seriós; ja saps els “empollons” mai són populars―diu en Sala amb una mica de nostàlgia.

―Jo en canvi sempre he tingut molt bona relació amb els aplicats. Com són gent incompresa t’ho dónen tot quan t’apropes a ells buscant la seva amistat. Són solament persones tímides que es parapeten darrere d’un llibre perquè els resulta difícil parlar amb la gent, però són extraordinaris i pots aprendre molt d’ells.

―És curiós, perquè la meva millor amiga era una noia com tu, alegre, divertida i que no tenia cap problema de xarrar amb tothom…Però, t’he interromput la teva historia!.

― Cap problema, Sala, m’alegra que t’estiguis relaxant. Això vol dir que ets una persona i no una màquina.

―I què va passar amb la noia d’en Xavi? Se la va lligar?―em pregunta ansiós en Sala.

― Una nit jo estava asseguda a la finestra de casa, que donava al jardí, quan va passar en Xavi amb la seva bicicleta sense aturar-se. Jo li vaig cridar: “Ei, on vas Xavi? Què fas encara al carrer amb la bicicleta i sense llum?.”

En Xavi tot nerviòs i com un lladre en ser descobert, va caure de la bicicleta. Vaig riure i el vaig ajudar a aixecar-se. El convido a entrar al jardí i comença a explicar-me la seva historia de Don Joan que acabava de passar-li.  Abans em va fer jurar que no la explicaria a ningú, que es moriria de la vergonya!  Jo vaig prometre que no, vam seure al gronxador, una mica estret, però molt apropiat per a les confidències entre dos amics adolescents. En Xavi, com no sabia com entrar-li a la noia li havia preguntat al seu germà gran, molt més experimentat en aquestes coses, que li havia dit que havia d’escriure-li un poema o una cançó a la noia amb molt sentiment i llegir-ho davant casa seva una nit de lluna plena. Clar que en Xavi havia dit al seu germà que això era molt complicat i que ell no tenia massa imaginació per escriure un poema bonic. El germà li havia respòs  que el millor era que busques una cançó en anglès i traduir-la, que no es preocupés que ella no s’adonaria perquè les noies normalment no parlaven anglès. També li va dir que si a la noia li agradava el poema li passaria alguna cosa molt màgica, com si unes papallones estiguessin bellugant-se al seu estómac. Aleshores havia traduït una cançó d’Alphaville que es diu “Guardian Angel”, molt bonica i romàntica i la havia escrit en un paper que quan va arribar a la casa de la noia ja estava tot arrugat de retorçar-lo nerviosament mentre pensava en com ho faria perquè la noia sortís a la finestra a les 11 de la nit. Com havia vist en moltes pel·lícules va llançar petites pedres contra la finestra del dormitori d’ella fins que va treure el cap i li va preguntar que què feia allí. Ell  li va dir que tenia una noteta per llegir-li i que si podia baixar al jardí. La noia el va escoltar emocionadament i de cop el va agafar de les espatlles i va besar-lo apassionadament. En Xavi no s’ho esperava i fins i tot li havia resultat estrany i una mica fastigós aquell petó en el qual la noia li havia ficat la llengua pertot arreu de la boca. Sense saber com reaccionar havia sortit corrent deixant a la noia totalment desconcertada. En  Xavi no entenia res i a sobre allò que el seu germà li havia dit de les papallones a l’estómac no ho havia sentit en absolut.

Jo vaig mirar tot el temps fixament a en Xavi suposo que amb aquesta cara d’idiota que només a les persones enamorades sel’s posa quan senten però no escolten a la persona estimada. Al finalitzar el seu discurs en Xavi es va quedar mirant-me i de sobte va ser ell qui em va besar ficant-me la llengua pertot arreu. En separar-se de la meva cara em va somriure i tímidament em va dir: “és que volia veure si amb tu sentia les papallones…”

En Xavi semblava feliç però guardava un secret del qual ens vam assabentar un dia per casualitat quan vam anar a buscar-lo a la seva casa i ens va obrir la porta l’home que en Xavi ens havia presentat com el jardiner romanès, però que no era altre que la nova parella de la seva mare, que ella havia conegut mesos després que el pare de Xavi un dia marxés de casa, historia que l’home ens va explicar  quan ens vam adonar que l’home no era el jardiner ni era romanès.

Dies més tard vam acabar la construcció del cotxe i vam anar a la muntanya d’on partia el circuit establert per a la carrera a provar-lo, quan per un descuit el vehicle es va deixar anar i va baixar rodant a tota velocitat pel vessant fins a estavellar-se amb un arbre que hi havia a baix destrossant-se en mil trossos. En aquell moment no només es va destrossar el cotxe, sinó que també es van fer miques les nostres il·lusions, especialment les d’en Xavi, que havia somniat guanyar la carrera perquè es complís el seu somni del retorn del seu pare.

Inoportunament també van aparèixer els nois grans, que es van posar a riure a cor que vols, burlant-se descaradament de la fragilitat del nostre bòlid. El xicot més gran va aprofitar per dir-nos que en tot cas guanyar la carrera no es massa important tenint en compte que la cabana anava a desaparèixer sota les aigües del pantà que s’anava a construir a la vall.

Com? Però quines ximpleries estàs dient? ―va cridar Xavi desesperat.

Però no ho sabies? I aquest noi és el fill de l’enginyer que ha dissenyat la presa, va dir assenyalant a en Tolo.

En Xavi va mirar a en Tolo que va baixar el cap avergonyit. Ens mira a nosaltres desafiant i crida: Com és que cap de vosaltres m’ho ha dit? Sou uns mentiders! Però quins amics de merda tinc que no em diuen que van a destruir el que més estimo d’aquest poble? Mentiders! I tu, Tolo, com t’atreveixes a demanar-me que t’inclogui en la colla, *esquirol de merda? I tú Ekaiz, quan pensaves dir-m’ho? L’any que ve?

¿I tu? Vaig cridar jo. Quan  pensaves dir-nos que els teus pares s’han separat i que el nuvi de la teva mare és el que tu ens vas dir que era el jardiner? Tu si que ets un mentider de merda!

Vam estar una bona estona barallant-nos fins que exhausts i emprenyats, cadascú ens en vam anar pel nostre conte. En Xavi va marxar corrent i en creuar la carretera no es va adonar que un gran camió venia cap a ell. El conductor va intentar frenar però va ser impossible evitar-ho: en Xavi va quedar inert atropellat pel camió a la carretera.

Desprès de l ‘accident  estàvem tan abatuts que no teníem ganes de fer res. Com a autòmats ens ajuntàvem cada matí al costat de la cabana cadascú embardissat en els seus propis pensaments sense dir res; així tots els dies del matí a la nit.

Un dia l’avia den Roth desprès del berenar  ens va dir: “nois, veniu amb mi, que vull ensenyar-vos una cosa”. Ens va portar al rafal on ens va mostrar, llevant-li una funda protectora, un cotxe de fusta molt bonic que ella i el seu marit, aleshores un amic de la seva colla, havien construït feia moltíssims anys per guanyar la cursa per la cabana.

“Demà és la carrera i vosaltres no teniu un cotxe per participar-hi. ¿ Què pensaria en Xavi si sabés que no aneu a participar a la carrera i fer realitat els vostres somnis?

Nois,  no oblideu mai que la vida és un somni permanent i que mentre hi hagi somnis en les vostres vides voldrà dir que esteu vius i a la recerca de la felicitat. En Xavi volia guanyar aquesta carrera per complir un somni, que el seu pare tornés a casa, així que crec que li deveu aquest petit homenatge.”

―Quin sàvia l’àvia den Xavi! ―diu en Sala sortint del seus pensaments. ―Vau guanyar la carrera?

―Si, pero això no va ser el mes important.

―No? Havíeu aconseguit la cabana en honor a Xavi.

― Jo havia pensat moltes vegades en les paraules de l’avia del Roth i creia que ella no solament havia volgut consolar-nos sinó que la mort d’en Xavi tingués per a nosaltres un poder transformador. Ens havia donat la clau per ser feliços: tenir somnis que complir. Aleshores quan la carrera havia acabat ens vam reunir i jo vaig dir als meus amics:”nois, aquí no s’ acaba això. Crec que ens devem alguna cosa a nosaltres mateixos”.

En Tolo que no se separava del meu costat ni un minut des de la mort de Xavi, va dir: crec que passi el que passi hem de trobar-nos aquí cada estiu per celebrar els nostres somnis.

Així és que 15 anys després d’aquella promesa d’adolescents encara ens trobem  cada estiu per aquest ritual.

―15 anys? Estic impressionat…I digues una cosa: quin és el teu somni aquest any?

―Trobar a un noi al que ajudar a buscar els seus somnis veritables.

― I ho has aconseguit?

― Espero que sí.

El Sala em somriu i mira a l’horitzó, on un sol taronja s’amaga entre les muntanyes.

Anuncios

5 pensamientos en “Sóc de color taronja

    • Gracias! Espero que esta vez fueran más positivas. De hecho escribí el cuento para expresar lo que yo había visto de positivo en la película, que no me quedé con la tragedia de la muerte del Xavi, sino con la evolución (el espíritu naranja) de sus amigos. Espero que esa idea haya quedado clara. ¿Y el guiño del atardecer naranja al final? ¿Te sugiere algo? ¡Muchas gracias por tu comentario y un abrazo naranja!

  1. Totalment d`acord amb les sensacions que destila el color taronja, estimula l`estat d`ànim
    positivament. Casualment vaig coincidir a l`empordà no fa gaire amb un grup senderista (?????, o al menys ho intentava, d`ahí la vestimenta), on predominava majoritàriament aquest color. Tanmateix, em reconec en aquest estat permanent de descobriment i curiositat,¡ i que duri ! Com deia en Grouxo: un adult és un nen inflat per l`edat ( i en
    aquests temps ja no parlem d`inflació, perquè ompliriem folis i folis, ja ja ).
    FELICITATS MACA !

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s